Barcelona, va ser la primera ciutat de la península en la qual es van experimentar els avantatges de l'enllumenat elèctric. Va ser possible això a causa de la iniciativa de l'òptic Francesc Dalmau i per un ambient fomentant per l'existència, des de 1850, de l'Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Les màquines Gramme, adquirides a la casa "F.Dalmau e hijo" per l'Escola d' Enginyers, van ser les protagonistes i pioneres en la fabricació d'electricitat a Barcelona. La primera que havia arribat, l'any 1874, era del tipus manual i de poca potència i anava destinada al laboratori de física industrial. La segona amb molta més potència (200 Carcel a 900 rpm), arribaria un any després i precisament estava destinada per l'enllumenat elèctric. L'impulsor d'aquesta adquisició va ser el professor i Director de l'Escola en Ramon de Manjarrés i Bofarull, que a va tenir ocasió de viatjar a l'Exposició Universal de Viena de 1973, i allí es va topar amb aquestes petites eines elèctriques.

Les màquines Gramme no van ser les úniques que van estar exposades a Viena, les màquines fabricades per Siemens també hi eren, tenien tant de prestigi unes com les altres. En qualsevol cas la influència del país veí es va reflectir en la gran utilització de la màquina Gramme va tenir a Catalunya, per davant de les Siemens o altres màquines americanes.

La primera instal·lació amb caire permanent que es va muntar a Catalunya amb l'aplicació de l'enllumenat elèctric es va fer als tallers de la "Maquinista Terrestre y Marítima", era el mes de setembre de 1875. Com la fàbrica disposava de màquina de vapor pròpia en va utilitzar una petita part de la seva potència per moure les maquines de corrent continu "Gramme" que servien per l'enllumenat.

Amb la perspectiva que aportava l'ús de l'electricitat i impulsada per la firma "F. Dalmau e hijo" de Barcelona, es va constituir la "SOCIEDAD ESPAÑOLA DE ELECTRICIDAD". Era l'any 1881 i era la primera societat de producció i distribució d'energia elèctrica d'Espanya, Els començaments de l'electrificació a la ciutat de Barcelona, efectuats per aquesta empresa van ser més durs del que es preveia, degut a la indústria local de gas manufacturat establerta a la població, i que amb les seves tarifes o pel sistema que fos va fer molta resistència a la implantació de la competència de l'enllumenat elèctric.Tot i això l’electricitat va anar avançant, s’enllumenaren amb electricitat el passeig de Colom, entre Drassanes i el passeig d'Isabel II per les festes de la Mercè. La central elèctrica estava situada al carrer del Cid on també hi havia la fàbrica de material elèctric.

L’any 1882 es projectarà una nova central elèctrica per Barcelona, la central de "Les Hortes de Sant Bertran", es començarà construir un any després i entrarà en funcionament amb dues màquines de vapor de 100 CV construïdes per la "Maquinista" i acoblades a dinamos "Gramme" l'any 1884. El seu primer client d'enllumenat elèctric seria el magatzem comercial "El Siglo" que estava situat a la Rambla. Amb aquesta instal·lació es va adoptar el sistema de 3 conductors, sistema que només feia un any que havia estat inventat i aplicat als Estats Units i Europa, i que s'utilitzaria a partir d'aquell moment per la distribució elèctrica en corrent continu de la ciutat.

La "Sociedad Española .." va seguir utilitzant la màquina Gramme -de fet sempre va utilitzar màquines Gramme-, de diferents tipus o models, així com les llums d'arc primer "Gramme" o "Gramme-Nysten" i les làmpades d'incandescència "Swan". L'entrada l'any 1890 de la casa anglesa "WOODHOUSE & RAWSON", també constructora de material elèctric i que va adquirir la majoria de les accions de la Societat, va representar la introducció de nova tecnologia provinent d'Anglaterra, i a més de les línies de corrent continu també es va distribuir en corrent altern de dos fils. Diverses causes van fer que l’empresa fos venuda a la nova "COMPAÑIA BARCELONESA DE ELECTRICIDAD".

L'empresa "Planas, Flaquer y Cia" que havia iniciat les seves activitats metal·lúrgiques l'any 1857 amb el nom de "Planas, Junoy, Barné y Compañia", va entrar en el negoci elèctric a l’adquirir les patents per Espanya de la casa "GANZ et Cie" de Budapest. Amb aquestes patents, que comprenien tot un sistema de corrent altern amb aparells transformadors de tensió, va efectuar moltes instal·lacions, començant per la pròpia ciutat de Girona on tenien els tallers de construcció. Girona va ser la primera ciutat de la península en instal·lar una xarxa completa de corrent altern per l'enllumenat públic de la població. Durant l'any 1885 es va fer la transformació del molí de la ciutat en central elèctrica, posant-hi una turbina "Planas, Flaquer y Cia" de 45 CV i dos alternadors "Ganz" de 22 kW i també una dinamo "Gramme". Pel juliol de 1886 s’inaugurava el servei d'enllumenat elèctric amb 218 llums d'incandescència i 5 arcs voltaics. La xarxa de corrent altern funcionava a 1300 V i es transformava a baixa tensió de 110 V per alimentar grups de làmpades instal·lats als carrers.

 

Encara que els inicis van ser lents l’any 1897 van començar a funcionar les dues grans centrals tèrmiques. una era la central situada a l'avinguda del Paral·lel de la COMPAÑÍA BARCELONESA DE ELECTRICIDAD S.A. constituïda l'any 1894 a Barcelona, i l'altre la central del carrer Vilanova de la CENTRAL CATALANA DE ELECTRICIDAD S.A. Amb aquestes instal·lacions naixia la competència en la distribució d'energia elèctrica, era una competència lligada també amb la distribució de gas manufacturat, car la segona societat era producte de l'associació de les dues empreses de gas de Barcelona, "SOCIEDAD CATALANA PARA EL ALUMBRADO POR GAS" de Barcelona, i la societat comanditaria de París "SOCIEDAD CENTRAL DEL ALUMBRADO POR GAS - EUGENIO LEBÓN", que van entendre que l'ús de l'electricitat tindria una forta embranzida i van ampliar el seu negoci energètic.

La central de l'avinguda del Paral·lel va ser construïda en els terrenys de l'antiga "SOCIEDAD ESPAÑOLA DE ELECTRICIDAD" i va ser projectada per l'empresa AEG de Berlín. Tenia cinc màquines de vapor de 1000 CV i cinc dinamos de corrent continu de 750 kW. La distribució es va dissenyar en corrent continu amb el sistema de tres fils i a la tensió de 110 V. Anys desprès, amb l'electrificació dels tramvies de la ciutat s'hi van instal·lar al cap de poc temps dues noves màquines de vapor de 750 kW i dues dinamos de 750 kW, la tensió de sortida era de 550 V també en corrent continu, que era la tensió utilitzada a la tracció elèctrica. La central evacuava els fums mitjançant una xemeneia de 50 m d'alçada.

La central del carrer Vilanova va ser projectada per "SCHUCKERT & Co" de Nürnberg. Tenia quatre màquines de vapor de 600 CV i quatre les dinamos de 530 kW a 300 V. Una quinta màquina de vapor era de 400 CV i estava acoblada a dos dinamos petites. La central evacuava els fums de les calderes amb una xemeneia de 56 m d'alçada. La distribució es feia també en corrent continu de tres fils, però a diferència de la central del Paral·lel, la tensió nominal utilitzada va ser de 150 V.

Les dues centrals van començar a funcionar les 24 hores del dia, un dels canvis més importants en la oferta d'energia elèctrica a la ciutat.

Els avenços en la tecnologia elèctrica van ajudar molt a que les instal·lacions elèctriques cada cop fossin més fiables i poc a poc les centrals hidràuliques anaven sent més grans i es podia transportar l’energia elèctrica més lluny gràcies a les línies que utilitzaven tensions més altes.

Les centrals del Freser van ser les primeres instal·lacions que van aportar una ampliació destacada en la tecnologia hidràulica de principis de segle, tot i que per la gran alçada que presentava el salt, el projecte de l'aprofitament va ser dividit en dos trossos: la central Freser Superior i Freser Inferior.

La central Superior recollia les aportacions del riu Freser, del riu Núria i del torrent de Fontalba. Va ser connectada per una sola canonada forçada que després de recórrer 300 m, es bifurcava en dues branques de 150 m que connectaven cada una a cada un de les dues turbines, formant un salt brut de 220 m. Els dos grups Pelton d'eix horitzontal instal·lats l'any 1902, amb una potència de 1.150 CV van ser els més potents de Catalunya. La central generava corrent altern amb dos alternadors "SIEMENS" de 810 kVA a 3.000 V. De la central en sortia una línia de 20.000 V de 57 km que anava fins a Vic, on es distribuïa l’electricitat. Va ser la primera xarxa de distribució o primera línia de transport d'energia elèctrica de Catalunya i tenia una capacitat de transport de 3.500 kVA. La central de Freser Inferior no va ser inaugurada fins l'any 1908, utilitzava l'aigua turbinada o vessada per la central superior, aprofitava la segona part del salt, amb un desnivell de 237 m. També amb una turbina Pelton d'eix horitzontal de 1.500 CV, el seu alternador era "SIEMENS" de 1.300 kVA a 3.000 V.

Un altra instal·lació va ser la central de Vilanna, construïda per la societat "Empresas Eléctricas S.A." amb un salt de només 8 metres però amb un cabal concedit de 8.000 litres per segon. Començada la construcció l'any 1906 no es va acabar fins l'any 1908 amb dues turbines de les tres que preveia el projecte, de 320 CV de potència i dues petites de 35 CV per les excitatrius. La central connectava amb la línia de 22.000 V d'uns 50 km de longitud, que passant per Salt, Girona, Cassà de la Selva i Llagostera arribava fins a Sant Feliu de Guíxols i Sant Joan de Palamós.

Amb una concessió d’aigües entre Setcases i Vilallonga de Ter, "Electra Brutau" va construir la central de Vilallonga de Ter entre els anys 1905 i 1907. La captació esta situada a Setcases i amb un canal cobert de 5 km construït per un cabal de 2.000 litres per segon es formaria un salt de 180 m. La potència instal·lada total era de 1.900 CV repartida en dos grups de 950 CV. De la central sortia una línia de 32 km a la tensió de 20.000 V i amb 4 fils fins a la fàbrica de teixits de cotó que "Sucesores de B.Brutau" tenien a Palau de Montagut, a la Garrotxa. La central de Vilallonga junt amb les del Freser van ser les primeres de més gran potència hidràulica de Catalunya. La central de Vilallonga funcionava per la fàbrica però l'excés de producció que no necessitava la fàbrica el van destinar a la distribució elèctrica de la comarca, començant per Olot.

La central de Pasteral va ser iniciada per l'empresa tèxtil "Burés y Salvadó" i es va acabar l’any 1908 quan l’empresa ja era dels hereus. Amb una reclosa de 23 metres situada al riu Ter prop de la Cellera, es va formar un petit embassament. Inicialment s’hi va posar només una turbina Francis de 800 CV connectada a un alternador de 700 kVA que connectava amb una línia de 20.000 V fins a Sant Feliu de Guíxols, Sant Joan de Palamós i Palafrugell, repetia el mateix procés que va fer "Empresas Eléctricas", portar energia cap a les poblacions industrials de la costa catalana. Dos anys després s’hi posava una segona turbina de característiques similars.

Amb totes aquestes -i moltes més- centrals de potència mitjana i un gran nombre de centrals de potència petita de menys de 500 CV, que si no les esmentem no és perquè no tinguin interès, es com va electrificar Catalunya.

 

Les primeres xarxes de distribució de Barcelona eren les de corrent continu de 110 V o de 150 V, les dues es van anar escampant pels carrers de la ciutat, les dues xarxes treballaven independentment i la seva alimentació estava fonamentada en un sistema de malles tancades. Amb el temps la saturació de les xarxes es va anar fent més palesa, abans la de 110 V que la de 150 V, però s’hagué de solventar. Es van utilitzar dues formes de fer-ho: una instal·lant una nova xarxa trifàsica de corrent altern d'alta i baixa tensió per anar alimentant els nous subministraments importants i, l'altre, alimentant la xarxa de corrent continu per mitjà de les subcentrals.

Aquest últim va ser un sistema molt utilitzat a la xarxa elèctrica de Barcelona. Aquestes instal·lacions anomenades subcentrals consistien en un grup motor-generador que transformava la tensió de 6.000 V de la xarxa de corrent altern a la de tensió de 110 -o 150 V segons el cas- i així s’alimentava la xarxa de continua amb la potència del motor.

El progrés de la ciutat, com va ser l’Eixampla, anava aparellat amb la extensió de la xarxa elèctrica, i a partir d’un cert moment es va fer amb xarxa de corrent altern deixant créixer la xarxa de corrent continu per la part més antiga.

La generació en corrent altern es va iniciar a Barcelona l'any 1906, la tensió utilitzada va ser de 6.000 V, molt usual a les xarxes europees. Amb aquesta innovació se n'hi va afegir una altra, la instal·lació de grups turboalternadors a les centrals en lloc de les màquines de vapor. A partir d'aquell moment ja no es va instal·lar cap més màquina de vapor a cap de les dues centrals, i els turboalternadors -o turbodinamos- van ser les protagonistes de la nova tecnologia de producció elèctrica.

Les màquines instal·lades a les dues centrals van anar augmentant segons les expectatives del mercat, una diferencia remarcable separava la funció de les dues distribucions elèctriques, la xarxa de distribució de "COMPAÑIA BARCELONESA .." subministrava tant l'enllumenat com la força motriu, mentre que la xarxa de la "CENTRAL CATALANA ..." tenia més tendència a l'enllumenat, car per la força motriu, segons les potències demandades, les empreses del gas amb les que estava vinculada, havien d'aconsellar la col·locació de motors de gas. Aquest forma de fer junt amb que la xarxa tenia una tensió de 150 V enlloc dels 110 V de "COMPAÑIA BARCELONESA ..", i que el creixement era més petit, va ocasionar que la generació amb corrent altern de "CENTRAL CATALANA .." , no s'iniciés fins l'any 1910.

L’any 1911 van coincidir els interessos de diferents grups empresarials, es van constituir les empreses "ENERGÍA ELÈCTRICA DE CATALUÑA", "BARCELONA TRACTION,LIGHT & POWER" junt amb “RIEGOS Y FUERZA DEL EBRO” i "CATALANA DE GAS Y ELECTRICIDAD", i va començar una cursa en la construcció de grans instal·lacions elèctriques i amb elles la introducció de nova tecnologia elèctrica. El període entre 1912 i 1920 va estar marcat per una forta electrificació de Catalunya i sobretot de Barcelona.

La primera en funcionar fou la central de Capdella l'any 1914. Utilitzava un salt de 836 m i estava equipada amb quatre turbines de 6.600 CV. Al mateix any però uns mesos més tard, entrava en funcionament la central de Serós, completament diferent en la seva estructura hidràulica. Tenia un canal d'alimentació de 25 km entre la resclosa fins a la central, així es guanyaven els 52 metres de salt que necessitava per poder fer funcionar els quatre grups de 14.750 CV.

Anys després, el 1916, va entrar en funcionament la central de Tremp amb una resclosa de 82 m d'alt sobre la llera del riu i una longitud de coronació de 206m que va ser considerada llavors la més important d’Europa, després va cedir posicions però va ser durant uns anys la primera de la península Ibèrica. La central tindria quatre turbines de 10.500 CV.

La situació de les centrals hidràuliques, lluny del consum més important de Barcelona, va ocasionar que s’haguessin de construir centrals tèrmiques de suport. Cada empresa va construir la seva excepte “RIEGOS Y FUERZA DEL EBRO” que va aprofitar la central del Paral·lel. ENERGÍA ELÈCTRICA DE CATALUÑA va instal·lar la seva central tèrmica dins el terme de Sant Adrià del Besòs i a la marge esquerra del riu Besòs. La central tèrmica de Sant Adrià es posava en servei l’any 1913 amb dos grups de turboalternadors de 10.000 CV. Posteriorment, ja entrat l'any 1923, es va instal·lar un tercer grup turboalternador de 20.000 CV. Per la seva banda "CATALANA DE GAS Y ELECTRICIDAD", va construir la seva central de Sant Adrià a l’altre costat del riu, els dos primers grups turboalternadors van començar a funcionar l'any 1917 tenien una potència de 7.500 kVA. Fins l'any 1930 no es va instal·lar el turboalternador de 25.000 kVA, el més gran que fins aleshores, i durant molt de temps, hi hauria a Catalunya.

"CATALANA DE GAS Y ELECTRICIDAD” també va construir la seva primera central hidràulica a Seira (Aragò). Les obres van començar l'any 1914 però no es van poder acabar fins l'any 1918. La conducció d’aigua tenia un canal excavat a la roca amb quasi 8.600 m en túnel. Al principi s’hi van posar tres turbines de 12.500 CV.

La central de Molinos, va ser posada en marxa l'any 1919 amb dos grups de turbina de 6.700 CV cadascuna. Mesos més tard un tercer grup igual que els anteriors quedava en servei.

Una de les centrals més emblemàtiques ha estat la central de Camarasa que iniciada l'any 1919 va ser acabada l'any 1922. Es bastí una presa de 145 m de llargada en la seva coronació i 92 m d'alçada sobre el llit del riu, que va ser considerada, en acabar-se l’obra, la quarta més important del mon. Tindria quatre grups instal·lats amb turbines de 22.000 CV de potència.

La central de Pobla es va acabar, l’any 1920. Projectada per la instal·lació de 3 turbines, sols se’n van muntar dues turbines de 8.000 CV. Posteriorment s’hi col·locarien dues turbines més petites.

Construïdes i en funcionament aquestes centrals en l’espai de nou anys, la generació elèctrica va semblar suficient i el ritme de construcció va baixar. Entre 1920 i 1935 es van construir cinc centrals hidràuliques i dues tèrmiques més.

La central tèrmica d'Adrall va ser projectada per ser subsidiària de les explotacions de carbó situades al Pla de Sant Tirs i Tost. A la central s'hi van instal·lar dues turbines de vapor. Una desenvolupava una potència de 8.600 CV i l'altra de 8.500 CV.

La Central de Cledes va ser la primera de les grans centrals de la Vall d'Aran que es va posar en servei, era l'any 1929. Les màquines estaven formades per quatre turbines de 4.600 CV.

La Central de Fígols construïda prop de les mines de lignit que la societat "CARBONES DE BERGA S.A." explotava des d'abans de 1900. Es va posar en marxa l’any 193. El turboalternador que es va instal·lar proporcionava una potència de 13.600 CV.

La central de Sant Llorenç de Montgai situada dins la conca del riu Segre, va ser començada l'any 1928. A la central s'hi van instal·lar dos grups hidràulics, un de 5.280 CV i l'altre de 6.070 CV.

La central de Gavet recull l'aigua turbinada per la central de Tremp, les obres es van acabar l'any 1931. La central es va construir amb dues màquines de 16.000 CV

La central de Terradets es va començar l'any 1931 amb una presa sobre el congost de Terradets i va ser muntada amb dos grups de 22.800 CV.

A la central de La Plana situada a la conca del riu Flamisell, van començar les obres l'any 1931. S'hi van instal·lar dues turbines de 2.500 CV i 4.700 CV.

El panorama elèctric de la dècada de 1910-1920 té com protagonistes principals a aquestes quatre empreses:

que l'any 1920 tenien els següents recursos de generació:

 

Les primeres línies situades a Catalunya van ser construïdes a dues tensions diferents, unes per a la tensió de 88.000 V, i altres per a la tensió de 110.000 V. Van constituir sistemes elèctrics diferenciats durant anys fins que es van anar unificant.

La primera transmissió a alta tensió va ser una línia de 175 km a la tensió de 88.000 V des de la central de Capdella a la ciutat de Barcelona, era el sistema d’ EEC.

Poc després es posava en servei una línia entre la central de Tremp i Barcelona a la tensió de 110.000 V, i una altra línia entre la central de Serós i la central de Tremp, era el sistema de RFE.

La construcció de les línies d'alta tensió es va fer amb la tecnologia de l'època, aixecant els suports metàl·lics amb sistemes de grues portàtils, i posant els conductors amb l'ajuda de transports per animals.

El tercer sistema elèctric va construir-se per portar la producció de la central de Seira fins a Barcelona mitjançant una línia de 250 km construïda per la tensió de 132.000 V, era el sistema, el de CGE.

Amb la xarxa de transport es pretenia arribar, amb unes pèrdues petites, des de les centrals fins a Barcelona, però també a altres ciutats industrials, així veiem que Reus, Igualada, Manresa, Sabadell, Terrassa van ser les més afavorides per tenir les línies al seu costat i poder-hi instal·lar estacions de transformació.

A partir d'aquestes instal·lacions, llargues línies de distribució creuaven el territori per arribar a les altres poblacions. En conjunt es va anar configurant una veritable xarxa que fora de la Catalunya més rural, que encara tenia producció autònoma, va anar alimentant a totes les poblacions.

D’altra banda, la primera xarxa subterrània a la tensió de 50.000 V per l'alimentació de la ciutat de Barcelona es va instal·lar l'any 1913 - 1914 entre la central de Sant Adrià del Besòs (CGE) i l'antiga central de l'Avinguda Vilanova. Van ser dues línies, cada una de les quals va ser calculada per un transport de 20.000 kW. Va ser una actuació en tecnologia puntera, els cables subterranis ja estaven desenvolupats a les tensions de 11 kV i de 20 kV, però utilitzar-los a la tensió de 50.000 V amb els sistemes de paper impregnat, va representar una aventura tecnològica destacada per aquells que la van adoptar.

També s’ha d’esmentar que la primera estació transformadora de la xarxa de transport es va construir a Pobla de Segur, aquesta estació va ser dissenyada amb una tecnologia diferent de les existents, unia els sistemes de 88.000 V i de 110.000 V. Aquesta estació seria la primera de Catalunya, construïda amb una estructura exterior. Es pot considerar una fita important pel canvi de tecnologia que això comportà. La tecnologia de construcció de les estacions transformadores es basava normalment en efectuar la instal·lació a l'interior d'una sala coberta. Els elements més importants eren els transformadors, els interruptors i l’aïllament, i una de les parts critiques de l'estació era l'entrada de la línia a dins la sala.

El quart sistema elèctric que es va instal·lar a Catalunya va estar lligat amb la central Adrall. Aquesta es connectaria per mitjà d’una línia 110.000 V des de la mateixa central fins a Barcelona.

La unió dels quatre sistemes de transport va ser una de les qüestions que es va anar resolent poc a poc. Com era necessari per establir les relacions d'intercanvi d'energia entre les empreses, es va fer primer un enllaç entre les estacions de Collblanc (EEC) i Sants (RFE), amb una línia a la tensió de 110 kV, l'any 1917, i anys desprès el 1929 es va fer una altra unió entre l'estació de Sant Andreu (CFE) i la central de Sant Adrià (CGE). La unió dels sistemes de transport entre RFE i CFE no es va realitzar l'any 1935, per mitjà d'una línia que va unir les estacions de Sant Andreu de les respectives empreses.

La majoria de les primeres línies van utilitzar el conductor de coure de diferents seccions segons la potència a transportar i la distància entre la central i el punts de consum, car el coure era el material car i s'havia d'economitzar, l'alumini no es començaria a utilitzar l'any 1926.